Diari, et despatxo!

.

Últimament tot gira a la meva contra, les circumstancies em poden, els plans van en contra meva... sembla ser que els fracassos són els únics que em fan costat i l’estrès, sobretot ell. Quan tot hauria de rotllar be i treure el millor de tu, trobes que tot allò que sempre havies pensat, que duies anys somiant-ho, no és com t’esperaves i que per més que vulguis no surten les coses tal i com vols. És una gran impotència, creu-me. Per altre banda, tinc el meu gran trauma damunt: l’abandonament! Perquè la gent es posa d’acord en fallar-te i marxar del teu costat a l’hora? No et poden donar unes petites dosis de dolor, ha de ser tot alhora! Ja ho veig. Ja sé que els problemes d’avui, diari, no són els problemes de demà, però... no s’esfumen i continuen dia si i dia també. Com què quins problemes... Què no m’escoltes quan parlo? Això t’ho vaig explicar ahir, però ja veig que ni tan sols tu em fas suport.

>> Pesimista en cierto punto según mi punto de vista.

Més informació »

Filant camins perduts

.

Vaig obrir les pàgines d’aquell misteriós llibre i un estrany sentiment es va apoderar de mi. La fantasia d’aquelles paraules van endinsar-me en un món de meravelles on la violència, la maldat i les desigualtats no existien. Em van fer veure per uns instants com de bella que podia arribar a ser la vida. Era un llibre vell i una mica pollós i els fulls tenien un color groguenc que indicaven els molts anys que portava allà tancat. Era cert allò que deien... l’aparença fa molt; però sota la terrible aparença de portada bruta i vella havia un preciós conte amagat que tenia molt a dir i ensenyar. Me’l vaig endur entre els meus braços, estrenyent-lo amb totes les meves forces i entre la penombra i el silenci va aparèixer la bibliotecària. Em va mirar tota encuriosida i al veure el que duia, la seva expressió va canviar. Em va costar desxifrar la seva expressió; però finalment vaig entendre-la quan, de sobte, em va dir: endu-te’l, t’agradarà.
Només arribar a casa, vaig dirigir-me a l’estudi. Era l’habitació més lluminosa i viva de casa i era allà on sempre que podia em refugiava del cruel món. A tota pressa, vaig obrir un altre cop el llibre. No ho recordo amb gaire detall, però el cert és que em tenia encantat i em resultava quasi impossible parar de llegir. Aquest cop parlava sobre el llegat de la història i de tota la humanitat. La seva increïble visió de tot em va fer desconnectar per complet del món real, d’aquell on jo era l’autor. Quasi sense haver-me ni adonat, ja era vespre. Vaig deixar de costat la lectura i vaig reprendre la meva singular vida de solter dissortat. Al dia següent, les coses van anar d’allò més bé. El gos de la veïna no em va lladrar com cada matí, el tren anava força buit i no vaig haver d’estar de peu tot el trajecte, la secretària -per la meva sorpresa- em va somriure a l’entrar a l’oficina, el cap em va ascendir de càrrec, l’Olga em va invitar a un cafè... va ser com si el llibre m’hagués donat la seva vitalitat; una vitalitat que no semblava passar desapercebuda. Recordo que aquell va ser un dels millors dies de la meva vida; el vaig aprofitar com mai i, al caure rendit al llit, vaig adonar-me de l’autèntic significat del “carpe diem”. D’ençà aquell dia, la fortuna em va somriure i em va brindar un munt d’oportunitats. Ara sóc pare de tres nois i marit d’una dona excepcional, treballo d’allò que sempre havia desitjat: de director d’un restaurant, i he complert el meu somni d’escriure aquest llibre. Com veieu no m’ha anat gens malament la vida, però encara hi ha una qüestió que m’angoixa per dins. No fa gaire va sortir als telenotícies el cas de la detenció d’una bibliotecària pel presumpte delicte d’amagar una valiosíssima novel·la d’Aristòtil. Aquella bibliotecària va resultar ser la mateixa que m’havia regalat el llibre sense títol. Des d’aleshores, em pregunto si vaig ser un dels únics afortunats de llegir el perdut llibre d’Aristòtil. Del llibre no sé que se’n va fer; diguem-ne que se’n va anar de la mateixa manera que havia aparegut. M’agrada pensar que ara estarà en mans d’un altre desafortunat canviant-li el rumb de la seva vida; el cas és que tot i els meus dubtes, d’una cosa estic ben segur i és que el llibre m’ha canviat la vida.

>> El destí no és més que un llibre en blanc on cadascú escriu la seva pròpia història.

Més informació »

Deseos a toda prisa

.

Es cuestión de tiempo, entre desear algo y conseguirlo. Hay una cuestión de tiempo. El problema es que ese tiempo entre lo que deseamos y su realización puede ser eterna. Cuando queremos algo lo queremos ya… por algo lo queremos ¿no? La ansiedad, esa obsesión por que el futuro sea hoy, ese capricho del deseo inminente, ese fast food difícil de digerir. Yo sé que las cosas que importan de verdad necesitan tiempo. Sé que no hay que apurarse, pero cuando quiero algo necesito señales claras de que eso va a llegar, sino me desespero. La incertidumbre me mata, me vuelvo insegura, me hace dudar de que eso que quiero tal vez nunca llegue, tal vez por eso necesite alguna prueba, alguna certeza que calme esta ansiedad. La espera es larga pero es tan corta la vida y uno quiere todo ya. Tal vez por esa ansiedad uno termina perdiendo justamente eso que tanto quiere. Las cosas que de verdad importan llevan tiempo, las cosas que valen cuestan trabajo. Por esa obsesión de que las cosas sean hoy, ya, como uno quiere, te pueden hacer perder lo que en verdad ya existe.

>> Lo que importa no es lo que tienes en la vida, sino a quien tienes en la vida.

Més informació »