Hay que convencer al miedo

26.3.10
0 comentaris

El dragón del miedo parece que te va a matar, pero cuando le miras a los ojos te das cuenta de que eres tú mismo... Al miedo no hay que vencerlo, hay que convencerlo. Porque lo que niegas te somete, pero lo que aceptas, se transforma.
Si tu hablas con tus miedos, muchas veces te das cuenta de que ocultan un deseo al revés. Asumir el riesgo es probar a ganar.


Extracto de Álex Rovira, en el corazón de las palabras.
Més informació »

Elecció a la carta

21.3.10
0 comentaris


M'aferro a la idea de que les nostres intencions tenen el poder de canviar la nostra realitat. Ni els ogres ni les persones perfectes existeixen en plenitut. No t'enganyis... com a molt estan al món dels contes. Ni tu ni jo estem escrits. L'avantatge de la realitat? Què ens podem redefinir!


>> Imaginar es crear. Puedes imaginarte y cambiarte. Alejandro Jodorowsky
Més informació »

L'altre cara de la moneda

14.3.10
0 comentaris
Te fet sentir que de cop i volta m'he apartat de tu d'una manera tan extrema que no entens. Al principi, creus que nomès és una sensació però a mesura que passa i passa el temps veus que no. I no ho entens. No creus haver fet res malament o prou malament perquè s'hagui anat així de la teva vida. Penses que ni tan sols es deu enrecordar de tu i que fas el pena pensant-hi. Tractes de parlar-hi i quan tens intensió de fer-ho penses: i per què haig de ser jo? Així que esperes i no rebs resposta. Nomès s'apropa la teva paciència que diu: vull marxar, que puc? Però la retens una mica més i quan comences a afluixar la corda, va i apareix, vaja, apareixo. Intento arreglar amb un somriure o quatre paraules molts mesos d'incertesa.



Paral·lelament, està la part que tu no coneixes. La que avui t'haig d'explicar:
Quan m'allunyo d'algú és perquè conscient o inconscientment aquella persona m'ha fet sentir un mal que em vaig prometre fa molt de temps no tornar a sentir. Allunyar-se és el millor- penso primerament. Desprès quan les coses és calmen i ho veig en fred, analitzo les coses des de punts de vista que no m'havia parat a pensar. Penso, fins i tot, com hauré fet sentir a la persona i em sento miserable per haver-li fet sentir el mateix dolor del qual jo he fuguit. Sense treure'n aigua clara, va passant el temps i amb ell marxen totes les meves inútils maneres d'intentar solucionar les coses. Tinc intenció de fer-ho, de debó... però no sé com. Aleshores, torno a retrobar-me amb la persona. Em mira amb ulls estranys, llunyans i em fan sentir més malament encara. Aleshores, opto per no acostar-me de nou a la persona. No mereixo fer-li-ho passar de nou igual de malament. Passa més temps i al final, torna a aflorar en mi aquest malestar. La sensació de que no puc deixar les coses així, sense donar cap explicació. Però en aquest moment, ja ha passat massa temps i la persona ja ho ha deixat còrrer. A aquestes altures de no retorn, és quan apareix aquell sentiment meu tan característic: Sandra que era important per a tu i l'has perdut.

Si té fet sentir així mai espero haver-te fet veure que més que tu, el problema he estat jo. No em sento gens orgullosa d'aquest defecte meu i és per això estic intentant a curset acel·lerat, recuperar aquesta lliçó que em vaig perdre anys enrere. No pretenc res més que fer-te veure la part que mai has entès. A més de voler rectificar els meus errors.
Més val tard que mai, que diuen.
Més informació »

Error imperdonable

7.3.10
6 comentaris
S'acosten els meus disset i em trobo sola, però juraria que no és sol una sensació; sinó un estat. I el cas es que no m'importaria si em sentís plena, però no és el cas. Jo, que creia que no necessitava a ningú més per sortir-me'n endevant, ara me n'adono que no és així. Sóc com la resta dels mortals: un ser que necessita d'altres per sentir-se ple.
I quant me n'adono? Com sempre en l'últim moment. Quan ja ho he perdut tot i em trobo al fil de les compadecences dels altres, esperant d'ells lo que mai he tingut: valor per perdonar els errors i lluitar per arreglar-los. Cada personeta que va ser part de mi, ara ja és lluny. Tan sols em queden res restes: un puzzle mal dividit tot fet miques.
I el més trist d'aquesta història? Que m'acompanyen els records de qui vaig ser i la dolorosa certesa que mai més podré tornar a ser qui era.

>> Looking back on the things I've done. I was trying to be someone. Now let me show you the shape of my heart...
Més informació »
 
 

© 2010 Shorthand of emotion