Una llum dèbil i pintada de colors pastel incidia en aquella atmosfera tan dolçament carregada d'una boira que ho omplia tot. Jo, montada en una bicicleta que mereixia un racó en el museu d'història, em deixava portar cap allà on les meves pedalejades deien. No hi posava objeccions, ja que adorava la llibertat de descobrir nous paratges i saber que fora de la carretera me n'esperaven molts més. Mai he estat de límits ni de distàncies fixades, així que em resultava veritablement exitant avançar entre l'espesor i pensar que a cada tres metres no només s'obriria una clariana en el meu camp de visió, sinó que també podria entreveure tot de coses reflexades per aquella màgica llum.
Pensava: <<què m'espera darrera d'aquesta cortina de gas?>> Fins que un pensament va inundar el meu cap i vaig aturar-me. Vaig fer una breu pausa i aleshores vaig arrencar de nou. Aquest cop pedalejant voluntàriament, amb força i amb molt de control.
Em vaig dir: <<No m'espera res, sóc jo qui va a buscar-ho.>>
