Razón Vs. Placer

21.11.09
2 comentaris
.



Me bato en armas entre mi id y mi superego. Hay ciertas cosas que no debería ni pensarlas pero la tentación está allí, al margen de lo prohibido. Me resisto, ¡he de hacerlo! pero tengo tantas ganas… sé que soy libre de pensar cuanto quiera, pero mi verdadera pena es pensar que quizás nunca tenga el valor suficiente como para romper las normas sociales concebidas, sin importarme la opinión de los demás. ¿Seria este el vencedor de mi batalla?

Quizás es demasiado arriesgado o…lo es lo que has pensado tú?


>> Estudiando a Freud
Més informació »

Diví setè dia

8.11.09
0 comentaris
.



Normalment quan sento a parlar d'un dia tranquil i assolellat, de passejos matinencs i llargues sessions d'escarxufament al sofà, d'una bona tassa de llet calenta a les mans, d'una manteta suau cobrin-te el cos, d'unes sabatilles d'hivern ben calentones i de la plàcida batalla contra el pes dels ulls... em ve al cap una paraula: diumenge.
Més informació »

El banc d'amor

5.11.09
0 comentaris
.



Gestiona un amor sense interessos, perquè es dóna lliurement sense esperar res a canvi.
Pots ingressar-hi somriures, abraçades, petons, caricies... Sigui el que sigui el que inverteixis, sempre et sortirà a compte i en multiplicaràs el valor. També pots fer ingressos de molt de valor, però summent discrets: en aquest banc es valora saber perdonar, callar a temps, agrair els gestos dels altres... L'amor és una divisa que no perd mai valor en la borsa de la vida.
Què esperes en posar-lo en acció?

Àlex Robira


>>No oblidis l'art de donar i rebre amor. Cadascú de nosaltres som un banc d'amor.
Més informació »

Looking for paradise

6.10.09
0 comentaris

Molts cops busquem el paraís lluny, molt lluny de casa... però no cal. El paraís es allà on el busquis, perquè on tu siguis estarà la felicitat. Ho tenim tot al nostre favor...tan sols ens cal saber valorar-ho i treure'n profit. I es aquest el secret... seràs feliç no quan tinguis tot el que desitjes; sinó quan trobis la manera de sentir-te ple sense voler més del que tens.


Tinc la sensació que tindrà molt d'èxit aquesta cançó! :)

Més informació »

La màgia de l'estiu

29.8.09
3 comentaris
.



Sento com l'aigua refresca el meu càlid cos i com la sorra de la platja desperta, amb el seu enèrgic tacte, la part adormida dels meus sentits. Les oles venen i van mentre em deixo perdre pel masatge de plàcids sons que envaeixen les meves oídes. De sobte, una gota atura el meu màgic moment tot colocant-se sobre el clatell. Satisfeta, regalima braç avall mostrant-me, amb la seva brillantor, com el sol penetra lent però implacable en la meva pell.
Ara, aseguda a la riba, l'aire suau juga a enredar-se en els meus cabells. Tracta de cridar la meva atenció, però no ho aconsegueix. En els meus ulls només hi ha reflectit la belleza desbordant que conté aquesta petita riba. Al fons, apartat de tota vida humana, hi ha un vell far que descansa desprès d'una dura nit vetllant per la vida dels mariners. ¿Hi ha alguna similitud entre aquest far i jo? -Em pregunto...- Potser abans. I, sense més ganes de seguir pensant, miro el cel. Relaxada, serena i amb una divertida tranquilitat segueixo el vol d'unes lliures gaviotes. Aleshores no em queda més remei que mirar enrere. I trobar-lo allà. Sentat. Observant-me. Preparat per ficar-me la cremeta.

Què màgic és l'estiu!

Més informació »

¿Una carta con sentido?

16.8.09
0 comentaris
.




Empezar sin más. Estallar en palabras. No comprender nada y al mismo tiempo entenderlo todo. La tinta se acaba. Has escrito demasiadas tonterias y no queda para explicar lo esencial. Un ambiente misterioso rodea la habitación. A veces ni uno mismo se entiende y se sorprende de hasta donde puedes llegar por ciertas cosas. Aterroriza la inmensidad humana. ¿Has entendido algo?

¿No? Estas hecho de otro papel.

¿Si? No mientas! Ni siquiera yo sé que mueve la caligrafía de mis emociones.
Més informació »

Lo más profundo

4 comentaris
.




RUTH: -Esta bien, trataré de no mentirte más… aunque ya te digo que me va a costar. - dijo ella resignada y con tristeza en sus ojos.

MARC: -Pero… pero, ¿por qué? ¿Por qué te comportas de ese modo conmigo?

RUTH: -A decir verdad no lo sé ni yo. Supongo que debe ser porque tu dulce sonrisa, tus bellos ojos y tus conmovedoras palabras me debilitan, me hacen sentir dependiente y al mismo tiempo inferior a ti… y siento que mentirte es mi única escapatoria.

MARC: -Yo no veo porque debe ser así. Además, ¿por qué huyes de mi, de lo nuestro? No te entiendo, de verdad.

RUTH: -Nunca he tratado de que nadie lo hiciera.

MARC: -¿Pues no crees que ya va siendo hora? - contesta emocionado y casi chillando.

RUTH: -No puedo… y menos contigo. -Una lágrima cae mejilla abajo. Se siente tonta. -Siento que mi mente es lo único que me hace libre de ti y si te explico mis pensamientos, mis opiniones o… ¡Qué sé yo!, mis prioridades en la vida, me sentiré completamente desnuda del único velo que me separa de ti.

MARC: -Ruth, siento que tu eres mágica y probablemente estas sean las palabras más bonitas que oiré en mi vida pero… yo quiero trazar un camino junto al tuyo y parece que no me dejas. Sé que tu también sientes algo hacia mi muy fuerte, pero como dices hay algo que nos separa. No me refiero al hecho de que vivamos lejos; es más, aunque vivieras a 4 metros de mi aún habría algo que nos separara y... solo tú sabes que es. ¿Me equivoco?

RUTH: -Supongo que no…

MARC: -¿Por qué no me dejas ayudarte? Noto en tu rostro que has sufrido Ruth y, a tratar por tu aspecto, debes de haberlo pasado mal.

RUTH: -Se me olvidaba… antes me dijo Aina que si mañana iremos a BCN con ellos… - dice ella para huir de esa conversación.

MARC: -Entiendo que esto debe de ser muy duro: abrir tu corazón y tu razón a un chico como yo que me dedico a robar pedazitos de chicas misteriosas… - le contesta él sin hacer caso de su última intervención.

RUTH: -Oyé no te burles de mi! jejeje -contesta divertida.

MARC: jejeje -No, ahora enserio. Dejame ayudarte… no puedo si no me dejas. Yo puedo ser muchas cosas pero una de ellas no es adivinar los pensamientos de los demás. Y si no me lo cuentas…

RUTH: -Está bien, tu ganas pero… te aviso que en cuanto de lo explique dejarás de verme como la chica misteriosa.

MARC: - A decir verdad ya no te veo así!

RUTH: -Y como me ves ahora? - con gran interés.

MARC: -Te veo lista, creativa, pasional, sensible… ¿Continuo?

RUTH: -No hace falta. - el corazón se le acelera.

MARC: -Y sobretodo te veo loca y perdidamente enamorada de un demente del qual te resistes a caer ante sus brazos.

RUTH: -¿Demente? Jejeje quizás sea porque tus brazos no logren sostenerme. - el corazón parece que va a estallarle, lo controla como puede.

MARC: -Y ¿Cómo lo sabes si no lo pruebas? - le dice juguetón.

RUTH: - A… ¿ Ahora eres un pastelito? - le sigue el juego, segura esta vez.

Marc: -Eso dijiste de mi sonrisa antes.

RUTH: -De verdad… consigues perderme en todos los sentidos.

MARC: - Y tu desviarme de mi camino. Me pasó cuando te conocí y ahora me lo vuelves a hacer.

RUTH: - Está bien te lo contaré.

Marc: -¿Sin mentiras?

RUTH: - ¡Sin mentiras!

>> Procura que tus problemas no logren superarte y impedirte avanzar. Es un gran error.
Més informació »

L'oblid, el major enemic

8.8.09
0 comentaris
.

No fa gaire vaig perdre tota la informació que tenia al ordinador. Aquell dia em vaig sentir furiosa i impotent perquè totes les fotos i música que havia anat recopilant durant els darrers 9 anys, s'havien esmunyit en un obrir i tancar d'ulls. Va ser aleshores quan em vaig adonar del que solem fer.

Les persones tenim por d'oblidar tot allò que em viscut. Hi ha cops que procurem desar totes les nostres vivències en àlbums polsegosos o en gravacions de vídeo que quasi mirem, per deixar la nostre consciència algo més tranquil·la. També solem explicar als nostres familiars més joves totes aquelles anècdotes més transcendentals amb l'esperança que es passin de generació en generació i no siguin oblidades amb el temps. Però hi ha qui, tot i això, no en té prou i ha de resumir, de mala manera, la seva vida en un escrit anomenat bibliografia.

Com som d'ingènues les persones... mirem de salvar el nostre record més enllà de la mort i és que hi ha qui creuen que una persona no deixa realment aquest món fins que la seva essència (vivències, aprenentatges, relacions, llegats, bones obres) és oblidada per la gent que l’envoltava.


>> Rècords guardats en calaixos de mèmoria que de vegades es poden traspapelar.
Més informació »

Anyone else

17.7.09
0 comentaris
.



¿Cuántas veces decimos ser totalmente felices cuando verdaderamente no lo somos? Ser feliz no equivale a estar contento por una cosa puntual... Ser feliz es alcanzar todas las metas propuestas, conseguir todo lo que siempre hemos deseado... Y en este momento siento que la felicidad se me escurre de las manos. Que todo por lo que soñé ayer y me costó duro trabajo conseguirlo hoy ya no está. ¿Has intentado nunca coger un puñado de arena y luchar por retenerla? ¿Cómo te sientes cuando se desvanece en tus manos? Porque así, de ese mismo modo, es como yo me siento ahora.


>> Ser feliz es solo un sueño, solo existe serlo por momentos.
Més informació »

Càlida soledat d'estiu

12.7.09
1 comentaris
.

Em trobo tot sola en el punt més alt de la ciutat. Aquí la inspiració brolla per si sola i els meus pensaments s'asolapen amb tant de silenci. Per sort, tan sola no estic... sento el cant dels grills i la prudent companyia d'unes libèl·lules que cada cop se m'aposten més. És migdia i els rajos del sol cauen cada cop amb més força, per sort el suau vent em venta i fa que em senti fresca i amb ganes de seguir allà, sota el cel blau d'ensomnis. Si no fos pel càlid mur que senten els meus dits diria que estic volant, però no em puc mentir; segueixo aquí tota sola i trencada en mil trossos per reconstruir. Tinc molta feina encara per endavant; només per començar he de caminar força de tornada a casa i em sento tan feble... a més que mi espera allà? La cruel realitat per apunyalar-me una i una cop? No gràcies! Prefereixo seguir somiant, envoltada d’aquest ambient d’innocència i il·lusió. Potser més endavant, entre parpelleig i parpelleig, ja pensaré en això que diuen: plans de futur.

>> Inclús el que ho perd tot encara té una mica d'esperança.
Més informació »

Diario de una confesión I

7.6.09
0 comentaris
.

Estaba, como de costumbre, al lado de las dos personas más importantes que tenia. Junto a mí, a la izquierda, tenía a mi mejor amigo y a la derecha… a la persona que más adoraba de este mundo. Cada día, al sentarme junto a él me sentía muy cerca pero a la vez muy lejos y eso me dolía. Ese día, mi amigo me hizo un gran favor aunque no me di cuenta hasta mucho después.

Eric: - ¿Por qué no se lo dices ya? Está a punto de terminar el curso.

Yo:- Ya lo sé, pero… no puedo. Ya lo sabes. – algo resignada.

Eric: - Y ¿por qué no? Luego quizás no lo vuelvas a ver.

Yo:-No me hables más del tema, por favor. –hasta me incomodaba en cierto modo.

Eric: - ¡Tsée! Marc, dice Ruth que tiene que contarte algo importante.

Me levanté y me fui enfadada al baño. ¿Por qué tuvo que hacerlo?
Entonces, mi tapadera se fue al garete y Marc vino detrás de mí a pedirme explicaciones.

Marc:- ¿Qué te pasa? ¿A qué ha venido eso?- me preguntó con un tono algo preocupado.

Yo : - Verás… es que me he enfadado con Eric por forzarme a hacer algo que no quiero, pero que a la vez si quiero. A decir verdad, no estoy enfadada con él; sino conmigo misma.- le respondí con sinceridad.

Marc: - Y… ¿por qué? – me dijo dulcemente.

Yo : - Por_porque… - me mordí el labio y desee con todas mis fuerzas dejarlo ir. -Porque soy tan cobarde que no me atrevía a decirte que te quiero. Sé que no tengo nada que hacer porque sé que a ti te gusta otra. Veo como la miras y aunque desearía ser ella no puedo obligarte a quererme del mismo modo que te quiero yo a ti. Pero Eric tiene razón, te lo tenía que decir. Más por mí que por ti, ya no aguantaba más y cada vez se me hacía más difícil. No tienes porque decirme nada, lo comprendo. –bajé la mirada y inicié mi retirada. Había perdido pero al menos lo había intentado.

Él antes de que pudiera salir del baño me cogió de la mano y después de intentar varias veces decirme algo ingenioso para disminuir mi dolor, salió de su boca…

Eric: - Lo siento.

Fue la disculpa más sincera que había oído nunca, pero como comprenderás hubiera preferido no escucharla.

Entonces yo añadí: - No hagas como yo y díselo antes de que te arrepientas. Si luchas puedes perder, pero si no luchas… ya perdiste. El NO ya lo tienes asegurado, lucha por un SÍ. – y entonces me fui, aliviada pero al mismo tiempo triste, muy triste.
Més informació »

Diario de una confesión II

1 comentaris

.

Una semana más tarde…

Como comprenderéis yo me había cambiado de sitio. Ahora me sentaba a la otra punta de la clase, junto a mi amiga Claudia.

Claudia: - Ruth, me parece que Marc intenta decirte algo.

Yo: - Es verdad… quiere que vaya al baño. ¿Qué hago? – me puse nerviosa.

Claudia: - Ves con él, querrá hablarte de algo importante.

Yo: - Está bien. Total… ya no puede salir peor.

Después de hacerme graciosas señas para que lo siguiera, me levanté y fue a donde empezó todo. Él me esperaba allí y casi sin dejarme decirle nada él me dijo…

Marc: - Esta semana he estado mucho con ella. Supongo que lo sabes. Pero también he estado muy pendiente de ti y… no paraba de preguntarme por qué motivo me gustaba ella si contigo he pasado mejores momentos y siempre has estado allí. Entonces empecé a dudar sobre mis sentimientos hacia Lorena y, en cuanto te vi hablando y riendo con Eric, me entró un sentimiento que nunca antes había experimentado: celos. En ese momento me di cuenta de que Lorena era un capricho y tu mucho más. Ahora tirito en cuanto te veo y no hago más que mirarte en clase para que tú cruces mi mirada con la mía.
Me gustas tú y siento no haberme dado cuenta antes.

Yo sí que temblaba, mi pulso había acelerado. Además, corría por mi cuerpo una adrenalina que temía no poder controlar. Permanecí callada, incapaz de expresar lo que sentía. En mi mente solo había un pensamiento: no quiero que esto acabe, me decía.

Ante mi silencio él dijo…

Marc: - ¿Qué me dices?

Y yo, con un dulce beso le transmití todo lo que había callado en ese tiempo.

Més informació »

L'àlbum de la meva vida

6.6.09
1 comentaris
.

Era un preciós matí de diumenge. Aquell dia m'havia llevat diferent, amb la mirada enfocada cap al passat i sense saber molt bé perquè, vaig agafar un vell àlbum de fotos i vaig estar una bona estona mirant aquelles fotografies que em feien reviure vells moments.
Commoguda per la nostàlgia, vaig sortir a fer un vol i em vaig deixar portar per el inconscient. Encara no sé per què, però vaig anar a parar al vell parc, aquell en el qual havia viscut tantíssims moments de petita.
Em vaig sentar en un banc i em vaig limitar a observar el meu voltant. Per una banda, mirava als nens petits com jugaven alegrement i es divertien i... per altre, veia a parelletes bojament enamorades vessant-se, sense parar ni un sol moment. En veure allò em vaig posar trista, trista de què totes les meves relacions fossin tan complicades i acabessin malament...
O potser si sabia per què havia arribat fins allà. Potser, el meu subconscient em volia donar a entendre que havia de passar pàgina i fer un altre àlbum on guardés nous records.


>> Fotografíes, moments congelats que mai s'oblidaràn.
Més informació »

Diari, et despatxo!

20.5.09
4 comentaris
.

Últimament tot gira a la meva contra, les circumstancies em poden, els plans van en contra meva... sembla ser que els fracassos són els únics que em fan costat i l’estrès, sobretot ell. Quan tot hauria de rotllar be i treure el millor de tu, trobes que tot allò que sempre havies pensat, que duies anys somiant-ho, no és com t’esperaves i que per més que vulguis no surten les coses tal i com vols. És una gran impotència, creu-me. Per altre banda, tinc el meu gran trauma damunt: l’abandonament! Perquè la gent es posa d’acord en fallar-te i marxar del teu costat a l’hora? No et poden donar unes petites dosis de dolor, ha de ser tot alhora! Ja ho veig. Ja sé que els problemes d’avui, diari, no són els problemes de demà, però... no s’esfumen i continuen dia si i dia també. Com què quins problemes... Què no m’escoltes quan parlo? Això t’ho vaig explicar ahir, però ja veig que ni tan sols tu em fas suport.

>> Pesimista en cierto punto según mi punto de vista.
Més informació »

Filant camins perduts

9.5.09
1 comentaris
.

Vaig obrir les pàgines d’aquell misteriós llibre i un estrany sentiment es va apoderar de mi. La fantasia d’aquelles paraules van endinsar-me en un món de meravelles on la violència, la maldat i les desigualtats no existien. Em van fer veure per uns instants com de bella que podia arribar a ser la vida. Era un llibre vell i una mica pollós i els fulls tenien un color groguenc que indicaven els molts anys que portava allà tancat. Era cert allò que deien... l’aparença fa molt; però sota la terrible aparença de portada bruta i vella havia un preciós conte amagat que tenia molt a dir i ensenyar. Me’l vaig endur entre els meus braços, estrenyent-lo amb totes les meves forces i entre la penombra i el silenci va aparèixer la bibliotecària. Em va mirar tota encuriosida i al veure el que duia, la seva expressió va canviar. Em va costar desxifrar la seva expressió; però finalment vaig entendre-la quan, de sobte, em va dir: endu-te’l, t’agradarà.
Només arribar a casa, vaig dirigir-me a l’estudi. Era l’habitació més lluminosa i viva de casa i era allà on sempre que podia em refugiava del cruel món. A tota pressa, vaig obrir un altre cop el llibre. No ho recordo amb gaire detall, però el cert és que em tenia encantat i em resultava quasi impossible parar de llegir. Aquest cop parlava sobre el llegat de la història i de tota la humanitat. La seva increïble visió de tot em va fer desconnectar per complet del món real, d’aquell on jo era l’autor. Quasi sense haver-me ni adonat, ja era vespre. Vaig deixar de costat la lectura i vaig reprendre la meva singular vida de solter dissortat. Al dia següent, les coses van anar d’allò més bé. El gos de la veïna no em va lladrar com cada matí, el tren anava força buit i no vaig haver d’estar de peu tot el trajecte, la secretària -per la meva sorpresa- em va somriure a l’entrar a l’oficina, el cap em va ascendir de càrrec, l’Olga em va invitar a un cafè... va ser com si el llibre m’hagués donat la seva vitalitat; una vitalitat que no semblava passar desapercebuda. Recordo que aquell va ser un dels millors dies de la meva vida; el vaig aprofitar com mai i, al caure rendit al llit, vaig adonar-me de l’autèntic significat del “carpe diem”. D’ençà aquell dia, la fortuna em va somriure i em va brindar un munt d’oportunitats. Ara sóc pare de tres nois i marit d’una dona excepcional, treballo d’allò que sempre havia desitjat: de director d’un restaurant, i he complert el meu somni d’escriure aquest llibre. Com veieu no m’ha anat gens malament la vida, però encara hi ha una qüestió que m’angoixa per dins. No fa gaire va sortir als telenotícies el cas de la detenció d’una bibliotecària pel presumpte delicte d’amagar una valiosíssima novel·la d’Aristòtil. Aquella bibliotecària va resultar ser la mateixa que m’havia regalat el llibre sense títol. Des d’aleshores, em pregunto si vaig ser un dels únics afortunats de llegir el perdut llibre d’Aristòtil. Del llibre no sé que se’n va fer; diguem-ne que se’n va anar de la mateixa manera que havia aparegut. M’agrada pensar que ara estarà en mans d’un altre desafortunat canviant-li el rumb de la seva vida; el cas és que tot i els meus dubtes, d’una cosa estic ben segur i és que el llibre m’ha canviat la vida.

>> El destí no és més que un llibre en blanc on cadascú escriu la seva pròpia història.
Més informació »

Deseos a toda prisa

0 comentaris
.

Es cuestión de tiempo, entre desear algo y conseguirlo. Hay una cuestión de tiempo. El problema es que ese tiempo entre lo que deseamos y su realización puede ser eterna. Cuando queremos algo lo queremos ya… por algo lo queremos ¿no? La ansiedad, esa obsesión por que el futuro sea hoy, ese capricho del deseo inminente, ese fast food difícil de digerir. Yo sé que las cosas que importan de verdad necesitan tiempo. Sé que no hay que apurarse, pero cuando quiero algo necesito señales claras de que eso va a llegar, sino me desespero. La incertidumbre me mata, me vuelvo insegura, me hace dudar de que eso que quiero tal vez nunca llegue, tal vez por eso necesite alguna prueba, alguna certeza que calme esta ansiedad. La espera es larga pero es tan corta la vida y uno quiere todo ya. Tal vez por esa ansiedad uno termina perdiendo justamente eso que tanto quiere. Las cosas que de verdad importan llevan tiempo, las cosas que valen cuestan trabajo. Por esa obsesión de que las cosas sean hoy, ya, como uno quiere, te pueden hacer perder lo que en verdad ya existe.

>> Lo que importa no es lo que tienes en la vida, sino a quien tienes en la vida.
Més informació »

Vivir solo cuesta la vida

9.4.09
2 comentaris
.



¿Recuerdas cuando eras pequeño y preguntabas sin cesar por el porqué de las cosas? En ese momento sentías una angustia muy grande, tenías la sensación de ser menos por no saberlo. En cuanto lo descubrías, la angustia desaparecía y el alivio ocupaba su lugar.

Ahora estarás repleto de conocimientos pero... ¿no tienes la sensación que la tarea de ese niño no terminó? ¿No encontraste nunca algún porque que no pudiste contestar?
Verás, puede ser que todavía no sea muy mayor para preocuparme de muchas cosas, pero... hay inquietudes que ya me sacan el sueño. Se trata del sentido de la vida y todas las preguntas que de esta derivan.

Dime, ¿has encontrado la respuesta de esta pregunta? Te advierto que no es tan sencillo pues es uno de los grandes misterios de la humanidad que están por resolver.
De pequeña creía que las personas vivíamos para casarnos de mayores con apuestas parejas y tener muchos niños para que los humanos no se extinguieran. Pero en cuanto crecí, este sentido de la vida se quedó atrás junto a esa niña. No obstante, me gustaría creer con la misma ceguera en alguna otra respuesta inamovible e incuestionable por todos. Por mi desgracia, eso no va a suceder y es por eso que busco y rebusco el sentido de mis verdades.

La otra noche, estuve pensando mucho en esto y llegué a una conclusión que sació un poquito mi curiosidad. Pensé: Si no se ha resuelto todavía es por alguna razón, ¿verdad? ¿podría ser entonces que no exista una respuesta universal? Si es así es porque cada persona es distinta y piensa de un modo único. ¿Cómo pueden darle dos personas el mismo sentido a su vida si piensan y actuan distinto?

Ahora creo que a través de nuestras elecciones damos sentido a quien somos y, en definitiva, qué es la vida para nosotros.
>> Poquito a poco entendiendo que no vale la pena andar por andar, que es mejor caminar para ir creciendo...
Més informació »

La força del temps

8.4.09
0 comentaris
.


Diuen que el temps és la força més poderosa, més que l’amor, diuen... El amor mor; el temps, no. El temps perdura i ho transforma tot. Ens canvia, es vulgui o no.
Un creu que maneja el temps. Parlem de guanyar o perdre el temps, de deixar passar el temps. Però el temps passa, el deixem o no.
Diuen que el temps ho arregla tot. "Amb el temps t’estimarà", "amb el temps l’oblidaràs...". Però també diuen que el temps no arregla res, que el temps arrasa i, el que el temps trenca no s’arregla, diuen...
Diuen que el temps és la força més poderosa. Els arqueòlegs lluiten contra això; tracten de rescatar objectes, històries i tracten de salvar-les del pas del temps. Però el temps avança, avança i avança…

El temps no és ni bo ni dolent. A algunes coses les destrueix i a altres les torna millors, com a un bon vi. També estan les que resisteixen al pas del temps, com una cadira de roure. El temps passa i el roure segueix intacte, com els sentiments nobles, que passi el que passi, no moren amb el pas del temps.

Hi ha moltes, masses especulacions de què és el temps en realitat. Però jo pregunto: si és tot un misteri del qual mai en sabrem la resposta, no seria millor donar-li cada persona el seu propi significat? Aquí enumero unes quantes, però al cap i a la fi, has de ser tu qui, a última hora, has de donar-li la teva interpretació.


Per a mi, el temps és un gran tresor. No et capfiquis en guardar-lo, perquè no podràs. Gasta’l, però fes-ho de la millor manera possible; procura que el teu tresor més preuat sigui utilitzat bé, perquè no tinguis la sensació, en el últim dels teus dies, d’haver-lo perdut; sinó invertit.

>> ¡Vive la vida que son dos días y uno está lloviendo!
Més informació »

Mustio Sanvalentín

0 comentaris
.



Cuando no hay nadie que te haga sentir ese cosquilleo, que te dé fuerzas cada mañana para levantarte de un salto, que entienda cada una de tus miradas o gestos, que sepa decirte a cada instante aquello que tu deseas oír, que te mire más allá de tus defectos y le encantes tal y como eres, que te acoja entre sus brazos sin importarle el lugar ni la gente del alrededor, que te sorprenda día tras día… Cuando no hay nadie a quien decir “te amo”, entonces, tanto da un 14 que un 15 de febrero.


>> Lado romántico cerrado por reformas.
Més informació »

Un mundo ideal

3.4.09
0 comentaris
.

Te invito a un mundo sin mentiras, a un mundo donde reine la felicidad, a un mundo que podamos realizar nuestros sueños y cumplir nuestras metas, a un mundo donde la decepción no exista y el amor sea el sentimiento que mueva este mundo. Te invito a mi mundo perfecto que aún está por construir. ¿Te atreves a construirlo conmigo?


>> Donc gràcies a en Joan -el meu professor de filosofia- perquè ell és qui ma animat a iniciar el blog. :)
Més informació »
 
 

© 2010 Shorthand of emotion