La màgia de l'estiu

29.8.09
3 comentaris
.



Sento com l'aigua refresca el meu càlid cos i com la sorra de la platja desperta, amb el seu enèrgic tacte, la part adormida dels meus sentits. Les oles venen i van mentre em deixo perdre pel masatge de plàcids sons que envaeixen les meves oídes. De sobte, una gota atura el meu màgic moment tot colocant-se sobre el clatell. Satisfeta, regalima braç avall mostrant-me, amb la seva brillantor, com el sol penetra lent però implacable en la meva pell.
Ara, aseguda a la riba, l'aire suau juga a enredar-se en els meus cabells. Tracta de cridar la meva atenció, però no ho aconsegueix. En els meus ulls només hi ha reflectit la belleza desbordant que conté aquesta petita riba. Al fons, apartat de tota vida humana, hi ha un vell far que descansa desprès d'una dura nit vetllant per la vida dels mariners. ¿Hi ha alguna similitud entre aquest far i jo? -Em pregunto...- Potser abans. I, sense més ganes de seguir pensant, miro el cel. Relaxada, serena i amb una divertida tranquilitat segueixo el vol d'unes lliures gaviotes. Aleshores no em queda més remei que mirar enrere. I trobar-lo allà. Sentat. Observant-me. Preparat per ficar-me la cremeta.

Què màgic és l'estiu!

Més informació »

¿Una carta con sentido?

16.8.09
0 comentaris
.




Empezar sin más. Estallar en palabras. No comprender nada y al mismo tiempo entenderlo todo. La tinta se acaba. Has escrito demasiadas tonterias y no queda para explicar lo esencial. Un ambiente misterioso rodea la habitación. A veces ni uno mismo se entiende y se sorprende de hasta donde puedes llegar por ciertas cosas. Aterroriza la inmensidad humana. ¿Has entendido algo?

¿No? Estas hecho de otro papel.

¿Si? No mientas! Ni siquiera yo sé que mueve la caligrafía de mis emociones.
Més informació »

Lo más profundo

4 comentaris
.




RUTH: -Esta bien, trataré de no mentirte más… aunque ya te digo que me va a costar. - dijo ella resignada y con tristeza en sus ojos.

MARC: -Pero… pero, ¿por qué? ¿Por qué te comportas de ese modo conmigo?

RUTH: -A decir verdad no lo sé ni yo. Supongo que debe ser porque tu dulce sonrisa, tus bellos ojos y tus conmovedoras palabras me debilitan, me hacen sentir dependiente y al mismo tiempo inferior a ti… y siento que mentirte es mi única escapatoria.

MARC: -Yo no veo porque debe ser así. Además, ¿por qué huyes de mi, de lo nuestro? No te entiendo, de verdad.

RUTH: -Nunca he tratado de que nadie lo hiciera.

MARC: -¿Pues no crees que ya va siendo hora? - contesta emocionado y casi chillando.

RUTH: -No puedo… y menos contigo. -Una lágrima cae mejilla abajo. Se siente tonta. -Siento que mi mente es lo único que me hace libre de ti y si te explico mis pensamientos, mis opiniones o… ¡Qué sé yo!, mis prioridades en la vida, me sentiré completamente desnuda del único velo que me separa de ti.

MARC: -Ruth, siento que tu eres mágica y probablemente estas sean las palabras más bonitas que oiré en mi vida pero… yo quiero trazar un camino junto al tuyo y parece que no me dejas. Sé que tu también sientes algo hacia mi muy fuerte, pero como dices hay algo que nos separa. No me refiero al hecho de que vivamos lejos; es más, aunque vivieras a 4 metros de mi aún habría algo que nos separara y... solo tú sabes que es. ¿Me equivoco?

RUTH: -Supongo que no…

MARC: -¿Por qué no me dejas ayudarte? Noto en tu rostro que has sufrido Ruth y, a tratar por tu aspecto, debes de haberlo pasado mal.

RUTH: -Se me olvidaba… antes me dijo Aina que si mañana iremos a BCN con ellos… - dice ella para huir de esa conversación.

MARC: -Entiendo que esto debe de ser muy duro: abrir tu corazón y tu razón a un chico como yo que me dedico a robar pedazitos de chicas misteriosas… - le contesta él sin hacer caso de su última intervención.

RUTH: -Oyé no te burles de mi! jejeje -contesta divertida.

MARC: jejeje -No, ahora enserio. Dejame ayudarte… no puedo si no me dejas. Yo puedo ser muchas cosas pero una de ellas no es adivinar los pensamientos de los demás. Y si no me lo cuentas…

RUTH: -Está bien, tu ganas pero… te aviso que en cuanto de lo explique dejarás de verme como la chica misteriosa.

MARC: - A decir verdad ya no te veo así!

RUTH: -Y como me ves ahora? - con gran interés.

MARC: -Te veo lista, creativa, pasional, sensible… ¿Continuo?

RUTH: -No hace falta. - el corazón se le acelera.

MARC: -Y sobretodo te veo loca y perdidamente enamorada de un demente del qual te resistes a caer ante sus brazos.

RUTH: -¿Demente? Jejeje quizás sea porque tus brazos no logren sostenerme. - el corazón parece que va a estallarle, lo controla como puede.

MARC: -Y ¿Cómo lo sabes si no lo pruebas? - le dice juguetón.

RUTH: - A… ¿ Ahora eres un pastelito? - le sigue el juego, segura esta vez.

Marc: -Eso dijiste de mi sonrisa antes.

RUTH: -De verdad… consigues perderme en todos los sentidos.

MARC: - Y tu desviarme de mi camino. Me pasó cuando te conocí y ahora me lo vuelves a hacer.

RUTH: - Está bien te lo contaré.

Marc: -¿Sin mentiras?

RUTH: - ¡Sin mentiras!

>> Procura que tus problemas no logren superarte y impedirte avanzar. Es un gran error.
Més informació »

L'oblid, el major enemic

8.8.09
0 comentaris
.

No fa gaire vaig perdre tota la informació que tenia al ordinador. Aquell dia em vaig sentir furiosa i impotent perquè totes les fotos i música que havia anat recopilant durant els darrers 9 anys, s'havien esmunyit en un obrir i tancar d'ulls. Va ser aleshores quan em vaig adonar del que solem fer.

Les persones tenim por d'oblidar tot allò que em viscut. Hi ha cops que procurem desar totes les nostres vivències en àlbums polsegosos o en gravacions de vídeo que quasi mirem, per deixar la nostre consciència algo més tranquil·la. També solem explicar als nostres familiars més joves totes aquelles anècdotes més transcendentals amb l'esperança que es passin de generació en generació i no siguin oblidades amb el temps. Però hi ha qui, tot i això, no en té prou i ha de resumir, de mala manera, la seva vida en un escrit anomenat bibliografia.

Com som d'ingènues les persones... mirem de salvar el nostre record més enllà de la mort i és que hi ha qui creuen que una persona no deixa realment aquest món fins que la seva essència (vivències, aprenentatges, relacions, llegats, bones obres) és oblidada per la gent que l’envoltava.


>> Rècords guardats en calaixos de mèmoria que de vegades es poden traspapelar.
Més informació »
 
 

© 2010 Shorthand of emotion