Pintar d'ilusió cada dia nou...
Un partit de lliçons
Mireu... l’Alba i jo vam començar sent amigues però sense ser-ho. Perquè ho entengueu, érem com aquelles persones que quan li pregunten: quants amics tens? Contesten un munt! Jo estic segura que en aquell temps ella no hagués fet gran cosa per a mi i reconec que jo tampoc per a ella. Però això va canviar quan vam anar a Port Aventura farà dos anys. Era l’excursió de final de curs i jo, per decisions curioses de la vida, vaig decidir passar el dia amb l’Alba. Estàvem fent cua per a una atracció nova que acabaven d’inaugurar: Furious baco, crec que es deia. Això si, teníem que esperar-nos dues hores per pujar només tres minuts. Aleshores, jo li vaig dir que no valia la pena, era una pèrdua de temps. Però va insistir tant... que al final vaig cedir. Ara sé que aquesta va ser la millor decisió que he pres mai.
Només diré que quan vaig arribar aquell vespre a casa, l’únic que vaig saber contestar era que m’ho havia passat molt bé a la cua. Però quina pèrdua de diners! Em va dir la mare enfadada. Jo no sabia com explicar-li que era el millor d’una atracció. Ella no ho podia entendre, i era comprensible perquè l’Alba no li havia explicat a ningú més que a mi.
Veureu... les relacions amb els altres és el que dóna sentit a tot allò que fem. No t’has dit mai a tu mateix... i per què faig això si ningú ho sap? Aquesta reflexió també m’he la va ensenyar ella aquell mateix dia. Al cap vespre, vam anar al Huracán Condor. Hi havia dos sistemes de cues.
Ja anaven dues lliçons en un dia. I jo, perquè no hem guanyés de golejada, vaig dir-li: aleshores aquest parc d’atraccions és una gran excusa perquè la gent passi temps amb els seus. Paguem, més que res, per trobar l’ocasió de compartir alegries per mitjà d’experiències compartides. Suposo que la vida rutinària dificulta això i, com tu dius, una atracció o menjar o, fins i tot, esperar en una cua ho fa possible.
Des d’aquell dia la nostra amistat ha passat a ser, perquè ho entengueu, comparable a respondre a aquella pregunta inicial: no tinc més de tres amics, però sé que ells no em fallaran. L’Alba s’ha convertit en aquella veueta que m’aconsella. Per a mi és l’Aristòtil d’aquests temps. Sempre té una opinió preparada per a tot. A més, té una vitalitat que es contagia. Potser el dia que hem vaig apropar a ella, en el Port aventura, la seva virtut més destacada va quedar amagada per l’emoció del parc, però és sense dubte, el que més m’agrada d’ella. En veritat és com una nena petita. Es contenta amb qualsevol cosa i cada matí quan ens trobem de camí a l’escola, veig els seus ulls brillants que mostren la il·lusió que li suposa viure un nou dia ple de sorpreses per descobrir.
Per això, sé que avui ella no està contenta. No li agrada veure plorar a tanta gent al seu enterrament. Perquè en realitat ella no és morta. Quan algú és capaç de crear un buit tan gran com m’ha causat a mi... no ha pogut desaparèixer sense més. No diuen que la matèria no es destrueix; sinó que és transforma? Dons bé, així ho he fet. Tot el que acabo d’explicar ho he fet amb la intenció que recordin experiències que ella ha viscut. Perquè les que ha compartit amb mi i amb cadascú de vosaltres són el que donen sentit a la seva existència. Tenim que aprendre molt de la petita Aristòtil, sobretot de la seva vitalitat. Si ella estigués aquí ara ens diria que darrere d’una mort s’amaga una vida. I nosaltres tenim part d’aquesta vida.
Les experiències que els acabo d’explicar, ara són dins seu. Per això, estic segura que continua viva. Viva en els nostres records. No ho oblidin, i sobretot compartiu amb el món qui és l’Alba, perquè d’aquesta manera ella continuarà amb nosaltres.
Saps què Alba? Al final la golejada s’ha convertit en un empat.
Qui sóc?
Més que un equip!
Gran partit el d'ahir.
Up in the air
Será difícil, así que préstenme atención. ¿Cuánto pesan sus vidas? Imaginen por un segundo que llevan una mochila. Quiero que la empaquen con todas las cosas que tienen en su vida. Empiezan con las cosas pequeñas, cosas en repisas, cajones… Luego las cosas más grandes, ropa, electrodomésticos, lámparas, televisión… La mochila comienza a ponerse pesada y van por más… Sofá, coche, casa. Quiero que lo metan todo en esta mochila. Ahora quiero que la llenen con gente. Empiecen con conocidos casuales, amigos de amigos, gente de la oficina… y luego pasan a la gente a quienes confían sus más íntimos secretos: hermanos, hijos, padres y finalmente esposo, esposa, novio o novia. Métanlos en la mochila. Sientan el peso de esa mochila. No se equivoquen, las relaciones son el mayor peso de su vida. Todas las negociaciones, discusiones, secretos y compromisos. Mientras más lento nos movemos, más rápido morimos. No se equivoquen, moverse es vivir. Algunos animales se obligaran a vivir simbióticamente el resto de sus vidas, como amantes y cisnes monógamos. No somos cisnes. Somos tiburones.
En la pel·licula, el protagonista viatja 322 dies a l'any a l'estranger perquè el seu treball és fer la feina bruta del cap d'una empresa: despedir als empleats. Bueno, dir que viatja a l'estranger no seria massa correcte perquè, al cap i a la fi, passa més temps viatjant que no pas a casa. Més aviat els aeroports són casa seva. Viu tot rodejat de gent que no coneix. Té una vida una mica solitària. Però és ell qui se l'ha buscada. El text d'amunt, és una part de discurs que utilitza a les seves conferències. Quantes molèsties es pren per enganyar-se a si mateix, oi?
En algo si està en el cert, les coses materials ens esclavitzen, però molt més els sentiments que reprimim dins nostre i ens porten a fugir.