.
Vaig obrir les pàgines d’aquell misteriós llibre i un estrany sentiment es va apoderar de mi. La fantasia d’aquelles paraules van endinsar-me en un món de meravelles on la violència, la maldat i les desigualtats no existien. Em van fer veure per uns instants com de bella que podia arribar a ser la vida. Era un llibre vell i una mica pollós i els fulls tenien un color groguenc que indicaven els molts anys que portava allà tancat. Era cert allò que deien... l’aparença fa molt; però sota la terrible aparença de portada bruta i vella havia un preciós conte amagat que tenia molt a dir i ensenyar. Me’l vaig endur entre els meus braços, estrenyent-lo amb totes les meves forces i entre la penombra i el silenci va aparèixer la bibliotecària. Em va mirar tota encuriosida i al veure el que duia, la seva expressió va canviar. Em va costar desxifrar la seva expressió; però finalment vaig entendre-la quan, de sobte, em va dir: endu-te’l, t’agradarà.
Només arribar a casa, vaig dirigir-me a l’estudi. Era l’habitació més lluminosa i viva de casa i era allà on sempre que podia em refugiava del cruel món. A tota pressa, vaig obrir un altre cop el llibre. No ho recordo amb gaire detall, però el cert és que em tenia encantat i em resultava quasi impossible parar de llegir. Aquest cop parlava sobre el llegat de la història i de tota la humanitat. La seva increïble visió de tot em va fer desconnectar per complet del món real, d’aquell on jo era l’autor. Quasi sense haver-me ni adonat, ja era vespre. Vaig deixar de costat la lectura i vaig reprendre la meva singular vida de solter dissortat. Al dia següent, les coses van anar d’allò més bé. El gos de la veïna no em va lladrar com cada matí, el tren anava força buit i no vaig haver d’estar de peu tot el trajecte, la secretària -per la meva sorpresa- em va somriure a l’entrar a l’oficina, el cap em va ascendir de càrrec, l’Olga em va invitar a un cafè... va ser com si el llibre m’hagués donat la seva vitalitat; una vitalitat que no semblava passar desapercebuda. Recordo que aquell va ser un dels millors dies de la meva vida; el vaig aprofitar com mai i, al caure rendit al llit, vaig adonar-me de l’autèntic significat del “carpe diem”. D’ençà aquell dia, la fortuna em va somriure i em va brindar un munt d’oportunitats. Ara sóc pare de tres nois i marit d’una dona excepcional, treballo d’allò que sempre havia desitjat: de director d’un restaurant, i he complert el meu somni d’escriure aquest llibre. Com veieu no m’ha anat gens malament la vida, però encara hi ha una qüestió que m’angoixa per dins. No fa gaire va sortir als telenotícies el cas de la detenció d’una bibliotecària pel presumpte delicte d’amagar una valiosíssima novel·la d’Aristòtil. Aquella bibliotecària va resultar ser la mateixa que m’havia regalat el llibre sense títol. Des d’aleshores, em pregunto si vaig ser un dels únics afortunats de llegir el perdut llibre d’Aristòtil. Del llibre no sé que se’n va fer; diguem-ne que se’n va anar de la mateixa manera que havia aparegut. M’agrada pensar que ara estarà en mans d’un altre desafortunat canviant-li el rumb de la seva vida; el cas és que tot i els meus dubtes, d’una cosa estic ben segur i és que el llibre m’ha canviat la vida.
>> El destí no és més que un llibre en blanc on cadascú escriu la seva pròpia història.
Més informació »
