.
Em trobo tot sola en el punt més alt de la ciutat. Aquí la inspiració brolla per si sola i els meus pensaments s'asolapen amb tant de silenci. Per sort, tan sola no estic... sento el cant dels grills i la prudent companyia d'unes libèl·lules que cada cop se m'aposten més. És migdia i els rajos del sol cauen cada cop amb més força, per sort el suau vent em venta i fa que em senti fresca i amb ganes de seguir allà, sota el cel blau d'ensomnis. Si no fos pel càlid mur que senten els meus dits diria que estic volant, però no em puc mentir; segueixo aquí tota sola i trencada en mil trossos per reconstruir. Tinc molta feina encara per endavant; només per començar he de caminar força de tornada a casa i em sento tan feble... a més que mi espera allà? La cruel realitat per apunyalar-me una i una cop? No gràcies! Prefereixo seguir somiant, envoltada d’aquest ambient d’innocència i il·lusió. Potser més endavant, entre parpelleig i parpelleig, ja pensaré en això que diuen: plans de futur.
>> Inclús el que ho perd tot encara té una mica d'esperança.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentaris:
http://www.youtube.com/watch?v=1Gnu2_xbSKA
Petons...
Publica un comentari a l'entrada