Me bato en armas entre mi id y mi superego. Hay ciertas cosas que no debería ni pensarlas pero la tentación está allí, al margen de lo prohibido. Me resisto, ¡he de hacerlo! pero tengo tantas ganas… sé que soy libre de pensar cuanto quiera, pero mi verdadera pena es pensar que quizás nunca tenga el valor suficiente como para romper las normas sociales concebidas, sin importarme la opinión de los demás. ¿Seria este el vencedor de mi batalla?
Quizás es demasiado arriesgado o…lo es lo que has pensado tú?
>> Estudiando a Freud
2 comentaris:
Aquesta no serà ni la primera, ni la última batalla que tindràs. Fer cas a les normes socials és propi de les societats més o menys civilitzades, però sempre hi ha un "però": si sempre s'hagués fet cas d'allò que és "políticament correcte" a ull de la societat, les dones encara viuríeu depenent dels homes a casa, els homosexuals encara estarien mal vistos i la classe obrera encara treballaria setze hores diàries de dilluns a diumenge.
Sempre hi ha un primer pas per posar en dubte les normes socials (encara que sigui només algunes). I això és tenir un esperit crític, de canvi, d'autèntica revolució.
No hi ha pitjor nostàlgia que enyorar el que mai va succeïr...
Publica un comentari a l'entrada