Un amic és com un coixí. Et pots recolzar en ell, pots consultar-li tot el que et preocupa i, sobretot, té la curiosa virtut d’acomodar-te i fer-te estar serè. Fer amics és una tasca important... qui en té no s’ha d’amoïnar gaire. És el suport que tots necessitem. Que et descuides l’abric? Tranquil, ja tens un segon cap que se’n recorda per a tu. Crec, fins i tot, que s’hauria de proposar fer classes en les escoles de com fer amics. No es riguin, és ben cert. Digui’m... qui se’n ocupa de fer-la riure quan tenia un dia feixuc? O vostè, qui el va ajudar a fer creure als seus pares aquella mentida que no tenia per a on aguantar-se? No m’ho digui... va ser un amic, m’equivoco?
Mireu... l’Alba i jo vam començar sent amigues però sense ser-ho. Perquè ho entengueu, érem com aquelles persones que quan li pregunten: quants amics tens? Contesten un munt! Jo estic segura que en aquell temps ella no hagués fet gran cosa per a mi i reconec que jo tampoc per a ella. Però això va canviar quan vam anar a Port Aventura farà dos anys. Era l’excursió de final de curs i jo, per decisions curioses de la vida, vaig decidir passar el dia amb l’Alba. Estàvem fent cua per a una atracció nova que acabaven d’inaugurar: Furious baco, crec que es deia. Això si, teníem que esperar-nos dues hores per pujar només tres minuts. Aleshores, jo li vaig dir que no valia la pena, era una pèrdua de temps. Però va insistir tant... que al final vaig cedir. Ara sé que aquesta va ser la millor decisió que he pres mai.
Doncs bé, jo estava rondinant tota la estona. Veia una interminable cua que es perdia més enllà del que podia arribar a veure. Sense exagerar. I jo no feia més que queixar-me. Així que ella va començar a parlar-me, primer molt forçadament, sense saber massa que dir. Però mica en mica, quan el meu mal humor va anar cedint, vam iniciar una conversació molt animada. Que sé jo si vam esperar una o dues hores, m’ho havia passat bé. Una mica més tard, vam anar al Dragon Khan. De nou havia molta cua i, aquest cop, vaig tornar a queixar-me. Aleshores, sabeu què? Em va explicar que ella de petita hi solia anar amb el seu pare. Deia que on gaudia més era tot just a les cues. Li agradava esperar llargues hores amb el seu pare perquè s’inventaven tota mena de jocs, recordaven viatges, explicaven acudits i s’ho passaven bé veien la cara de pomes agres que feien els demès. Em va dir algo que mai oblidaré: el meu pare em va ensenyar des de ben petita el que significa la felicitat. La felicitat, no és muntar-me a una atracció durant trenta segons; sinó gaudir de l’espera sense evocar-me massa en el futur, gaudint el moment, aquí, amb tu. Dóna a pensar, veritat? Vaig dir-li fins i tot que m’ensenyés els jocs.
Només diré que quan vaig arribar aquell vespre a casa, l’únic que vaig saber contestar era que m’ho havia passat molt bé a la cua. Però quina pèrdua de diners! Em va dir la mare enfadada. Jo no sabia com explicar-li que era el millor d’una atracció. Ella no ho podia entendre, i era comprensible perquè l’Alba no li havia explicat a ningú més que a mi.
Veureu... les relacions amb els altres és el que dóna sentit a tot allò que fem. No t’has dit mai a tu mateix... i per què faig això si ningú ho sap? Aquesta reflexió també m’he la va ensenyar ella aquell mateix dia. Al cap vespre, vam anar al Huracán Condor. Hi havia dos sistemes de cues.
Per una anaven les persones que triaven pujar soles i per l’altre aquelles persones que anaven en grup. Totes dues presentaven desavantatges. Si triaves la primera entraves directament, però sol; i si triaves l’altre, tenies que esperar-te una hora o més però això si, pujaves amb els teus. En aquell moment van aparèixer dos nois que ens van preguntar si sabíem res d’aquelles dues cues. Al acabar d’explicar-los-hi ens van dir que ells preferien esperar-se una estona si així anaven junts. Quina bestiesa, li vaig dir a l’Alba, i la vaig tibar cap a la cua individual. Vam tenir la gran sort d’estar juntes a l’atracció; gran sort perquè, tal i com em va comentar l’Alba desprès, pujar a una atracció sense compartir l’experiència amb ningú no valia la pena. No és comparable el sentiment de saber que algú altre ha viscut el mateix que tu, que ha compartit al mateix temps sentiments que més tard es podran comentar... amb viure una experiència sol. No és igual d’emocionant, em va dir.
Ja anaven dues lliçons en un dia. I jo, perquè no hem guanyés de golejada, vaig dir-li: aleshores aquest parc d’atraccions és una gran excusa perquè la gent passi temps amb els seus. Paguem, més que res, per trobar l’ocasió de compartir alegries per mitjà d’experiències compartides. Suposo que la vida rutinària dificulta això i, com tu dius, una atracció o menjar o, fins i tot, esperar en una cua ho fa possible.
Des d’aquell dia la nostra amistat ha passat a ser, perquè ho entengueu, comparable a respondre a aquella pregunta inicial: no tinc més de tres amics, però sé que ells no em fallaran. L’Alba s’ha convertit en aquella veueta que m’aconsella. Per a mi és l’Aristòtil d’aquests temps. Sempre té una opinió preparada per a tot. A més, té una vitalitat que es contagia. Potser el dia que hem vaig apropar a ella, en el Port aventura, la seva virtut més destacada va quedar amagada per l’emoció del parc, però és sense dubte, el que més m’agrada d’ella. En veritat és com una nena petita. Es contenta amb qualsevol cosa i cada matí quan ens trobem de camí a l’escola, veig els seus ulls brillants que mostren la il·lusió que li suposa viure un nou dia ple de sorpreses per descobrir.
Per això, sé que avui ella no està contenta. No li agrada veure plorar a tanta gent al seu enterrament. Perquè en realitat ella no és morta. Quan algú és capaç de crear un buit tan gran com m’ha causat a mi... no ha pogut desaparèixer sense més. No diuen que la matèria no es destrueix; sinó que és transforma? Dons bé, així ho he fet. Tot el que acabo d’explicar ho he fet amb la intenció que recordin experiències que ella ha viscut. Perquè les que ha compartit amb mi i amb cadascú de vosaltres són el que donen sentit a la seva existència. Tenim que aprendre molt de la petita Aristòtil, sobretot de la seva vitalitat. Si ella estigués aquí ara ens diria que darrere d’una mort s’amaga una vida. I nosaltres tenim part d’aquesta vida.
Les experiències que els acabo d’explicar, ara són dins seu. Per això, estic segura que continua viva. Viva en els nostres records. No ho oblidin, i sobretot compartiu amb el món qui és l’Alba, perquè d’aquesta manera ella continuarà amb nosaltres.
Saps què Alba? Al final la golejada s’ha convertit en un empat.
>> No es más grande el que más ocupa, sino el que más vacio deja cuando se va.
Mentre que el Barça és un equip,
