S'acosten els meus disset i em trobo sola, però juraria que no és sol una sensació; sinó un estat. I el cas es que no m'importaria si em sentís plena, però no és el cas. Jo, que creia que no necessitava a ningú més per sortir-me'n endevant, ara me n'adono que no és així. Sóc com la resta dels mortals: un ser que necessita d'altres per sentir-se ple.
I quant me n'adono? Com sempre en l'últim moment. Quan ja ho he perdut tot i em trobo al fil de les compadecences dels altres, esperant d'ells lo que mai he tingut: valor per perdonar els errors i lluitar per arreglar-los. Cada personeta que va ser part de mi, ara ja és lluny. Tan sols em queden res restes: un puzzle mal dividit tot fet miques.
I el més trist d'aquesta història? Que m'acompanyen els records de qui vaig ser i la dolorosa certesa que mai més podré tornar a ser qui era.
>> Looking back on the things I've done. I was trying to be someone. Now let me show you the shape of my heart...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Els canvis no els has de veure com algo negatiu. Evoluciones. Selecciones les teves coses que t'han fet fracassar i les eliminies, llençes la part més dèbil de tu i et vas fent fort. I el passat no és per recordar-lo i patir, sinó somriure recordant allò passat. La vida és un camí, i vas deixant enrere l'equipatge que t'enradereix i et fa entrebancar. Només has de mirar les passes fetes per somriure, i no lamentar-te, mai saps què trobaràs en la propera clariana.
Per cert, jo també vaig intentar ser blogger, però vaig fracassar...
http://perqupe.blogspot.com/
(És tan útil l'anonimat)
Per cert, jo també vaig intentar ser blogger en el seu moment, però vaig fracassar...
http://perqupe.blogspot.com/
PD: és tan útil l'anonimat...
M'ho has posat un pel dificil però al final ja he sé qui ets. Tenia dos opcions: la primera, enrecordarme que utilitzes el mateix nom pel teu ninot del pet society o preguntar al molina (el teu seguidor).
Sort que tinc memoria ;)
Gràcies per animar-me. La veritat es que no m'havia parat a pensar que m'estic fent més mal que be pensant tant amb el passat...
Per cert, no sabia que escribies tan bé. Deixa'm dir-te ara una cosa: aprofita-ho home, i omple una mica aquest blog tan buit que tens. Mai és tard. :)
Escriuria al blog, però no disposo de massa temps lliure...
I el que tinc mel passo tocant la guitarra o la bateria, realment estic més posat en altres arts que en la literatura.
Bona investigació! ;)
Mira, amb tanta història de blog amunt i avall, m'ha vingut la inspiració...
Ves a saber quan tornaré a escriure-hi. I ara, literatura castellana...
Publica un comentari a l'entrada