El cel està pintat de tons carbasses que juguen a enfosquir-se amb les ombres. El paisatge en continu moviment no deixa a les meves retines retenir res prou clar per descriure. L'únic que segueix en el seu lloc, la finestra, porta un missatge molt tranquilitzador invertit: sortida d'emergència. Que l'han de veure els de fora a cas? Per què llavors sortida i no entrada? O és que... en cas d'emergència el cervell li dóna per llegir a la inversa?

En qualsevol cas el més absurd és que hagi de ser l'avorriment qui em dongui tocs de llucidesa.